Durant aquest màster he anat prenent consciència d’un fet que, tot i ser aparentment menor, per mi ha estat fonamental: aprendre dels companys i companyes, no només en grans sessions, sinó en petits gestos, idees o recursos que es comparteixen entre passadissos, dinàmiques o comentaris informals. A vegades no són les grans teories o les metodologies més complexes les que transformen la nostra docència, sinó micropràctiques que tenen un impacte profund en la manera com gestionem la quotidianitat de l’aula.
Una d’aquestes micropràctiques va ser una proposta meva que vaig aplicar en una sessió de microteaching vinculada a una activitat inicial d’Aprenentatge Servei. Vaig utilitzar dos pòsits, un verd i un groc, que en enganxar-se creaven una mena de targeta amb dues cares. En una cara hi havia una pregunta o situació, i l’alumnat podia mostrar la cara verda si la veia clara o la groga si tenia dubtes. Això permetia detectar ràpidament on hi havia dificultats i obrir un debat entre els que ho entenien i els que no. Senzill, sí. Però eficaç. Un company em va comentar després que havia incorporat aquesta dinàmica a la seva docència i que li havia funcionat molt bé. Aquesta resposta em va fer adonar de com aquestes petites pràctiques poden ser inspiradores, i em va animar a estar més atenta al que faig i al que comparteixo, perquè a vegades allò que sembla menor pot tenir un impacte real en la feina d’un altre docent.
A partir d’aquesta experiència vaig començar a donar-li valor a compartir aquestes recomanacions. També he tingut el plaer de rebre idees valuoses de les companyes. Han estat moltes, però vull posar dos exemples com a mostra.
Una companya em va donar una proposta molt simple però poderosa per fer seguiment dels grups d’alumnes. Sovint em costa recordar qui forma part de cada grup, d’on són, a què es dediquen, quines preguntes m’han fet o en quin punt del procés estan. I ella em va dir: demana a cada grup que es faci un “selfie” i t’enviï una fitxa senzilla amb la seva informació bàsica. Així vaig començar a preparar-me petits dossiers impresos amb les fotos i les dades de cada grup, que m’acompanyen a l’aula i em serveixen per fer anotacions al darrere: preguntes que han fet, seguiment de tutories, dificultats o idees emergents. És una eina pràctica, personalitzada i molt útil per al seguiment, i m’ha ajudat a estar més connectada amb l’alumnat i les seves necessitats.
Una altra companya em va fer una recomanació que ha estat decisiva per millorar la meva manera d’avaluar. Em va explicar que podia utilitzar el sistema de rúbriques del Campus Virtual, que permet crear rúbriques personalitzades per a cada activitat, fer-ne ús durant l’avaluació i retornar-les directament a cada alumne. Això em va fer repensar tota la meva estratègia d’avaluació i durant tot el curs passat vaig invertir temps a construir rúbriques clares i útils per a cada tasca. He fet servir les recomacions de les sessions amb l’Elena Cano per repensar rúbriques en diverses tasques i les he incorporat al campus. Això ha simplificat molt el procés: puc puntuar des del Campus Virtual, s’autocalculen les notes, i els estudiants reben un retorn ordenat i transparent. Si vull, puc afegir un comentari textual o —gràcies a una altra suggerència d’una companya— també puc gravar un petit àudio com a retorn personalitzat. Aquesta pràctica m’ha ajudat a fer una avaluació més acurada, més comunicativa i més eficient, estalviant-me temps i guanyant qualitat.
Aquestes petites pràctiques no surten als manuals, ni als plans d’estudis. Però són també el que moltes vegades ens ajuda a fer la nostra feina millor. I és per això que em sembla important reivindicar l’aprenentatge entre iguals, entre docents que ens mirem, que ens escoltem i que ens inspirem. Aquesta xarxa d’aprenentatge col·lectiu és un dels regals més valuosos que m’emporto d’aquest màster.
Una acció col·laborativa on centenars de dones grans es van asseure en cadires a la platja i van conversar entre elles sobre la vida i el coneixement.