Ser neutral o bel·ligerant davant el conflicte?

Com a professorat, en el nivell que sigui, ens enfrontem constantment a conflictes ètics, dilemes i problemàtiques que interpel·len la nostra pràctica. L’ètica és inherent a l’ésser humà, i per tant també ho és a l’educació. En aquest context, una de les reflexions que més m’ha fet pensar al llarg del màster va sorgir en una sessió d’ètica universitària conduïda pel professor Miquel Martínez, qui, a partir del pensament de Jaume Trilla, ens va convidar a repensar la noció de neutralitat i bel·ligerància docent.

En aquest espai es va compartir una idea fonamental: la neutralitat no és absència de posicionament, sinó una manera d’actuar. Hi ha una neutralitat passiva, que simplement deixa passar les situacions sense intervenir-hi, i una neutralitat activa, que tot i no adoptar un posicionament explícit o frontal, sí que acompanya, obre preguntes, i aborda el conflicte de manera pedagògica. Aquesta distinció és clau i prové, com apuntava Martínez, del treball de Trilla, i ens permet entendre que la neutralitat pot tenir intencionalitat i compromís, encara que no s’expressi de forma directa.

Aquesta concepció es complementa amb el plantejament clàssic de Jaume Trilla, que afirmava:

“Toda educación implica una toma de postura; la neutralidad total no es posible y, en realidad, puede convertirse en una forma de parcialidad encubierta.”
(Trilla, 1995)

Aquest pensament ens obliga a repensar el lloc ètic del docent: no es tracta tant de si ens posicionem o no, sinó com ho fem, amb quines formes, amb quin respecte per la pluralitat, i amb quina responsabilitat educativa.

Aquesta reflexió es va fer especialment viva per a mi quan vaig viure una situació real a l’aula. Sense voler donar massa detalls, per protegir l’anonimat de l’alumnat implicat, explicaré breument el context: uns estudiants van crear un compte de difusió des del qual difonien continguts carregats d’estereotips sobre la masculinitat i la feminitat, amb un to clarament alineat amb discursos heteropatriarcals. El conflicte no va sorgir en el marc d’una assignatura on estiguéssim treballant la temàtica aquell curs, però va generar incomoditat i preocupació entre altres alumnes que sí que van identificar el contingut com a ofensiu.

En aquest context, vaig haver de decidir com actuar. Em sento plenament posicionada en defensa del feminisme, de la igualtat de gènere, dels drets de les dones i també dels homes alliberats de rols opressius, i així ho faig explícit a la meva docència. Però vaig comprendre que, com a professora, la meva resposta no podia ser la mateixa que la que tindria com a ciutadana o com a dona al carrer. Em va semblar necessari optar per una actitud educativa que no renunciés al meu posicionament, però que fos acollidora, no jutjadora, capaç d’obrir espais de diàleg i comprensió per als estudiants implicats.

Vaig voler acompanyar-los. Escoltar-los. No corregir-los d’entrada. Crear les condicions perquè poguessin entendre per si mateixos l’impacte i el sentit d’allò que havien fet, i que no es tanquessin en banda davant d’una crítica directa. Vaig assumir que, si vull contribuir a una societat més justa, he d’educar perquè aquests futurs professionals entenguin i assumeixin la responsabilitat de no perpetuar discriminacions, i això sovint implica abordar els conflictes amb tacte, amb responsabilitat, i també amb fermesa interior.

Aquesta experiència m’ha reafirmat en la idea que posicionar-se no vol dir imposar, i que la bel·ligerància pot adoptar formes diverses: des de la confrontació oberta fins a la invitació a pensar. Que la pedagogia ha de tenir posició, però també ha de tenir obertura. I que, si volem formar ciutadania crítica i compromesa, no podem ser neutrals davant les injustícies, però sí adequar els abordatges educatius que en fem.