Vaig començar aquest màster com a professora associada, amb incerteses, ritmes fragmentats i una sensació de provisionalitat que travessava la meva relació amb la universitat. Aquest màster m’ha ajudat no només a millorar com a docent, sinó a prendre una decisió profunda: vull quedar-me. Vull apostar per aquesta universitat. I ha estat en aquest trajecte —que ha coincidit amb la meva estabilització com a lectora— que he pogut veure amb claredat fins a quin punt la precarietat limita la qualitat docent. No només per manca de temps, sinó per manca d’arrelament, d’espai per pensar, per crear, per escoltar, per acompanyar.
És per això que aquesta entrada és també una reivindicació clara: no podem exigir docència transformadora sense oferir condicions dignes i estables. Si només tenen accés a l’aula persones esgotades, precaritzades o amb doble jornada permanent, el coneixement no es transmet, no es cuida, no s’arrela. No és només una qüestió de drets laborals, és una qüestió de qualitat educativa. La universitat no s’ho pot permetre. La societat no s’ho pot permetre.
Però, fins i tot en moments de més estabilitat, sento com la velocitat s’imposa. Una velocitat institucional, marcada per la lògica dels punts, la producció constant, les acreditacions, les novetats metodològiques. I una velocitat quotidiana, feta de correus electrònics, pantalles, dubtes interns i milers de tasques a dins i fora de l’aula. Una velocitat que a vegades ens atropella, i que acaba imposant-se també a la nostra manera d’ensenyar.
En aquest context, recordo una de les idees més boniques que ens va compartir el professor Josep Puig en la seva darrere lliçó. Ens va parlar d’una peça musical de John Cage, 4’33’’, i ens va dir que el silenci també és educatiu. Que el docent, a vegades, ha de callar. Que el fet educatiu ha de poder acabar perquè pugui continuar dins del cap de l’altre. I que, quan hi ha silenci, les coses continuen creixent dins dels altres. Aquesta peça, interpretada en silenci absolut durant 4 minuts i 33 segons, esdevé una metàfora preciosa d’allò que moltes vegades oblidem: que el temps i l’espai són imprescindibles perquè l’aprenentatge pugui florir.
Per això, mentre s’acaba aquest màster, penso que el que necessito no és fer més. És tenir un temps buit per digerir, per continuar, per escoltar, per tornar. Aquesta feina feta de tardes, de lectures, de dubtes, d’apostes, ara deixarà espai per altres processos. Però queda. I crec que també millorarà la meva docència en el futur.
No arribo a tot. Però arribo a molt.
I de cop,
la culpa.
Ja tens els mails a zero?
Ha estat prou motivador?
Aix… miren les seves pantalles.
Marxen abans,
perquè suposadament treballen.
Bua! Avui, classe magistral.
Ha sortit bé?
I mentre, la vida.
Fes tuppers,
que la gent organitzada se’ls fa el cap de setmana.
“Ais, carinyo, que bonica la pedra.”
“Sí, una formiga.”
“Sí, l’elefant.”
Ei, que no hi ha sabó de la roba!
Fa una setmana que no fiquem rentadores!
Vinga, a dormir,
que la mare prepara classes per demà.
Podria sentir-me una impostora,
em podria sentir culpable.
Però no.
Avui,
decideixo ser amable amb mi.
Em veig,
baixant les escales del campus,
amb un entrepà mossegat,
tres llibres a la mà
i la classe
tot lo bé preparada que he pogut.
(No tot lo bé que sé fer.)
Decideixo mirar-me
mirant la formiga,
l’elefant,
fent l’avió,
i fent tot el que puc
amb un somriure.
En aquesta mateixa entrada vull deixar unes notes del curs sobre GESTIÓ DEL TEMPS per tenir-les a mà i rellegir-les quan siguin necessàries.
Aquest curs em va semblar especialment interessant perquè també reconeixia que hi ha límits. Moltes vegades, els professors universitaris ja sabem com gestionar el temps i, tanmateix, estem estressats. Més enllà de donar-nos consells pràctics, el curs ens va ajudar a reflexionar sobre què volem realment fer, on volem dedicar el nostre temps i de quina manera volem fer-ho. Em va semblar molt valuós que també ens recordés que som éssers humans i que, de vegades, hem de reconèixer els nostres propis límits i acceptar-los com a part de la nostra relació amb el temps.
Com prioritzar i gestionar millor el temps a la universitat
El dia a dia d’una professora universitària sovint és un laberint de correus, reunions, projectes, classes i tasques administratives. Tot sembla urgent, tot reclama atenció. Però com distingir què és realment important del que només ens ocupa temps?
Aquestes són les idees principals que vaig recollir en una formació amb l’Oriol Güell sobre gestió del temps i prioritats.
Dificultats habituals a l’hora de prioritzar
- Acabo fent sobretot el que em reclamen o el que interromp la meva feina.
- Em deixo arrossegar per tasques col·lectives.
- Tinc moltes tasques de temes diferents i costa ordenar-les.
- Subestimo el temps necessari: planifico menys del que realment requereix cada tasca.
Pèrdues de temps més freqüents
- Tasques mecàniques que es podrien automatitzar.
- Redacció i revisió d’actes o informes que ningú llegeix.
- Reunions llargues sense objectiu clar.
- Mantenir xarxes o espais de coordinació que no aporten valor.
- Tasques administratives repetitives.
- Revisar constantment el correu electrònic.
La clau: preguntar-se què no caldria fer o es podria fer diferent.
El parany de l’urgència
L’urgència té a veure amb el temps: alguna cosa que no pot esperar.
La importància té a veure amb el valor i l’impacte: allò que aporta millora o evita conseqüències negatives.
“El problema no és la velocitat, sinó confondre velocitat amb importància.”
Un exemple típic: escriure un informe “per ahir” (urgent però poc rellevant) vs. avançar en un article o un projecte de recerca (menys urgent però molt més important).
La matriu d’Eisenhower
Una eina clàssica que ajuda a decidir:
- Quadrant 1: crisi, terminis immediats.
- Quadrant 2: planificació, prevenció, creixement personal i professional.
- Quadrant 3: interrupcions, correus, reunions que pots delegar.
- Quadrant 4: distraccions que pots deixar de fer.
El repte és passar més temps al Quadrant 2, on hi ha les coses importants però no urgents.
Persones reactives vs. proactives
- Reactives: responen a les urgències.
- Proactives: tenen clar què és important i planifiquen temps per dedicar-s’hi.
Un esquema senzill:
PLANIFICO → faig el que és important
DEPENENT → faig el que és urgent
Què fer i què no fer
A fer (importants):
- Preparar classes amb temps.
- Escriure articles.
- Desenvolupar projectes.
A no fer (poc importants):
- Reunions improductives.
- Escriure actes que ningú revisa.
- Repetir tasques mecàniques.
Estratègies per guanyar temps
- Rebutjar propostes que no tenen sentit o no vols fer.
- Retallar o automatitzar tasques repetitives.
- Delegar o compartir responsabilitats amb persones que tinguin temps i ganes.
- Simplificar processos: fer les coses de manera més senzilla i ràpida. Buscar a vegades nivells òptims que no generin incidències segons en quines tasques.
Una reflexió final
Gestionar el temps no és només una qüestió d’agendes o mètodes. És una qüestió de criteri: saber distingir què té realment valor i protegir temps per a aquestes tasques.
“És més important la direcció que la velocitat.” «La brúixola va davant del rellotge»
En el meu cas, com a professora universitària, això vol dir fer menys coses, però més rellevants: cuidar la docència, impulsar projectes que importen i deixar moments per planificar el que realment vols o paga la pena fer. El que vam comentar al curs és que si tens temps, fes això urgent que tinguis sobre la taula si no, fes l’important.