Una mirada crítica sobre l’aula, la presència i els processos reals d’aprenentatge.
Durant el màster, una de les preguntes que més m’ha interpel·lat ha estat: com aprenem? No només com a estudiants, sinó també com a docents que ens preguntem com crear condicions d’aprenentatge significatiu. Aquesta pregunta va tornar a emergir amb força en la sessió sobre lideratge, quan la Fernanda, companya del màster, plantejava una inquietud compartida: “L’alumnat no ve a les classes de continuada, i no és només perquè no ho fem bé.” Aquesta frase ressona profundament amb la meva experiència docent. Sovint em qüestiono: si la classe funciona, si el clima és bo, si el contingut és rellevant… per què no hi són?
L’article “Pedagogies de l’ensenyament i pedagogies de l’aprenentatge” ,m’ha ajudat a revisar el meu marc conceptual. M’ha fet adonar de com, malgrat les bones intencions, moltes vegades orientem la docència des d’una lògica transmissiva. Aquesta lectura reforça la idea que ensenyar no garanteix aprendre, i que cal desplaçar la mirada: no des del que oferim, sinó des del que l’estudiant realment viu, construeix i transforma en aprenentatge.
Aquesta idea es va ampliar amb la sessió de l’Amèlia Tey, que plantejava amb lucidesa una qüestió clau: què ha de passar perquè hi hagi un aprenentatge real tant en el model presencial com en el no presencial? La pandèmia ha obert escenaris nous: ha qüestionat la centralitat de l’espai aula i ha posat en valor altres formes d’aprendre. Però el fet que siguin possibles no implica que siguin equivalents. El que passa a classe —les relacions, els debats, l’escolta, el temps per llegir i pensar— és difícilment replicable a distància. I alhora, la presencialitat tampoc garanteix aprenentatge si no va acompanyada d’implicació, de sentit, de vincle. Per això ens cal situar en les classes accions que tinguin com a focus que aconseguim mobilitzar en l’estudiant.
A banda, un aprenentatge cque m’ha aportat el màster i les reflexions compartides amb companys, és que per més que ho millorem, no tot depèn del professorat. La desconnexió de l’estudiantat sovint no és una resposta directa a la qualitat de la docència, sinó a condicions estructurals, socials i personals que influeixen en la seva capacitat de participació. Prendre consciència d’això em permet situar la responsabilitat amb més realisme, des d’una mirada més sistèmica i no culpabilitzadora. Però també em desafia: com podem cuidar tots els processos d’aprenentatge, també els no presencials? Quins suports oferim perquè siguin qualitatius?
En definitiva, aquesta reflexió em porta a entendre que el repte no és només didàctic, sinó institucional i col·lectiu. El sistema universitari ha canviat i segueix canviant, i cal que el professorat respongui amb noves propostes, noves mirades, i sobretot, amb una escolta activa cap a l’estudiantat. Entendre com aprenen ells i elles avui és el nostre deure, però també una oportunitat per créixer com a docents.
Imatge: ‘La Classe Morta’, de Tadeusz Kantor. Alumnes de IV d’interpretació de l’ESAD, Institut del Teatre. Font: https://www.putxinelli.cat/2023/05/02/la-classe-morta-de-tadeusz-kantor-direccio-de-joan-cuso-alumnes-de-iv-dinterpretacio-teatre-fisic-de-lesad-institut-del-teatre/