| Poema visual transitable en tres temps. Joan Brossa. Ubicació: Mundet |
Quan vaig iniciar el màster, els meus neguits estaven molt vinculats a la necessitat de sentir-me més segura en el meu rol docent. Tot i tenir experiència professional i coneixement del meu àmbit disciplinari, em preguntava fins a quin punt això era suficient per ensenyar bé. Em preocupava saber si era capaç de generar aprenentatges significatius, d’acompanyar estudiants amb perfils diversos i de dissenyar situacions d’aula que no es limitessin a transmetre continguts, sinó que afavorissin una participació més activa, crítica i situada.
En aquell moment, una part important de la meva mirada sobre la docència estava centrada en la preparació de les classes, en l’organització dels continguts i en la responsabilitat de “fer-ho bé” davant l’alumnat. Amb el temps, però, he anat entenent que la docència universitària no és només una pràctica individual, sinó també una pràctica col·lectiva. El màster m’ha ajudat a veure que ensenyar no vol dir treballar sola des de l’aula, sinó construir xarxa: amb els companys i companyes, amb els equips docents, amb la institució, amb l’alumnat i també amb la societat.
Aquest ha estat un dels desplaçaments més importants del procés. Els meus neguits inicials tenien molt a veure amb la meva posició com a docent novella: què havia de saber?, com havia d’actuar?, com podia sentir-me legitimada en aquest rol? Ara, en canvi, entenc que aquesta identitat docent no es construeix de manera aïllada, sinó en relació amb altres persones i amb altres espais. La col·laboració amb els companys i companyes ha esdevingut una part fonamental de la meva manera d’entendre la docència. Compartir dubtes, contrastar pràctiques, observar altres maneres de fer i poder parlar de les dificultats sense viure-les com un fracàs individual m’ha permès situar la docència en un marc més professional, més comunitari i més sostenible.
També he pres consciència de la necessitat de connectar més explícitament la recerca i la docència. Com a professora universitària, la recerca no pot quedar desvinculada de l’aula, ni l’aula pot ser només un espai de transmissió de resultats de recerca. El màster m’ha ajudat a pensar la docència com un lloc on les preguntes de recerca poden adquirir sentit pedagògic, i on els estudiants poden aproximar-se al coneixement no només com a contingut ja elaborat, sinó com a procés, com a interrogació i com a construcció compartida. Aquesta connexió entre recerca i docència em permet donar més coherència a la meva identitat acadèmica.
Alhora, aquest procés m’ha fet veure que la meva docència també està travessada per altres identitats i compromisos. No puc separar del tot la professora, la investigadora, la professional i la persona que es posiciona davant determinades desigualtats socials. En aquest sentit, el màster m’ha ajudat a pensar millor la relació entre activisme i docència: no com una imposició ideològica a l’aula, sinó com una responsabilitat ètica a l’hora de generar espais d’aprenentatge més crítics, més inclusius i més connectats amb la realitat social. Ensenyar també implica decidir quines preguntes obrim, quines veus fem visibles, quines experiències reconeixem i quines formes de participació legitimem.
Per això, ara puc dir que el màster m’ha permès connectar identitats que al principi potser vivia de manera més fragmentada. La identitat docent, la investigadora, la professional i l’activista no apareixen com a compartiments separats, sinó com a dimensions que es poden posar en diàleg. Aquesta connexió no sempre és senzilla ni exempta de tensions, però m’ajuda a construir una pràctica docent més coherent amb allò que soc, amb allò que investigo i amb allò que considero socialment rellevant.
La imatge del Poema visual transitable en tres temps de Joan Brossa m’ajuda a representar aquest procés. En aquest poema visual, els signes de puntuació no són només elements gràfics, sinó també una manera de pensar el recorregut, les pauses, els èmfasis i les continuïtats. Per a mi, el màster no acaba amb un punt final, sinó amb un punt i seguit. No tanca una etapa de manera definitiva, sinó que obre una continuïtat: una manera més conscient de mirar la docència i de continuar transformant-la.
També sento que el màster ha estat un espai per posar signes d’exclamació a algunes accions que potser ja feia, però que ara reconec amb més força i intencionalitat. Ha estat un temps per posar èmfasi en la docència, per aturar-me a mirar-la, per donar-li valor i per entendre que no és una activitat secundària respecte a la recerca o a altres responsabilitats acadèmiques. Dedicar temps a pensar la docència ha estat, en si mateix, un aprenentatge: m’ha permès fer visibles decisions que abans prenia de manera més intuïtiva i convertir-les en objecte de reflexió, revisió i millora.
Mirant enrere, veig que el meu punt de partida estava marcat per una combinació de responsabilitat, exigència i dubte. Avui no diria que tinc totes les respostes, però sí que disposo de més eines per formular millors preguntes. He passat d’una preocupació centrada sobretot en “com ho faig jo” a una reflexió més àmplia sobre “amb qui construeixo la docència”, “què necessiten aprendre els estudiants”, “com puc connectar l’aula amb la recerca i amb la societat” i “quina professora vull continuar esdevenint”.
Aquest retorn als neguits inicials no és, doncs, un tancament, sinó una evidència del procés viscut. Aquelles preocupacions han estat el primer signe d’un camí que continua. El màster m’ha ofert un espai per posar paraules, preguntes i exclamacions a la meva pràctica docent. I, sobretot, m’ha ajudat a entendre que la docència universitària és un espai de construcció compartida, de compromís i de transformació possible.