Tecnologies amb intenció: més enllà de l’eina, la mirada crítica
Durant aquest màster, he pogut comprovar fins a quin punt la tecnologia ha penetrat l’educació universitària, no només com a eina de suport, sinó sovint com a condició per a l’organització, la comunicació i fins i tot l’avaluació. Hem vist com s’integren plataformes, apps, entorns virtuals d’aprenentatge, mecanismes de seguiment i sistemes de gestió educativa. Però en molts moments m’he preguntat: aquestes eines responen realment a una intenció pedagògica? O ens adaptem a elles perquè són les disponibles?
El problema no és la tecnologia en si, sinó quan el seu ús esdevé automàtic, sense intenció, sense reflexió, sense escoltar les necessitats de l’alumnat ni la lògica del procés d’aprenentatge. Aplicacions aparentment innovadores acaben sent formes de vigilància, de control o de reproducció de models transmissius, allunyats de l’acompanyament, la relació i la creativitat.
Una idea que ha aparegut reiteradament és la frustració per la manca de cocreació amb el professorat. Sovint ens trobem obligats a utilitzar eines pensades des d’un altre lloc: des de la gestió, des de l’administració, des del mercat, però no des de la pedagogia. Ens falten espais on la tecnologia s’adapti a la pràctica educativa i no a l’inrevés.
“Protect me from what I want” escrivia Jenny Holzer el 1985, i encara avui aquesta frase colpeja amb força. En un moment en què la tecnologia educativa promet eficiència, personalització i rapidesa, necessitem protegir-nos d’aquesta fascinació acrítica, i recuperar una mirada situada, lenta, que posi l’aprenentatge per davant de l’eina.
Però aquest màster també m’ha servit per reconciliar-me amb les possibilitats que tenen algunes tecnologies, quan s’empren amb intenció i sentit educatiu. En aquest sentit, ha estat especialment valuós el treball i les eines compartides per la professora Mariona Grané al seu espai web, que ens van obrir un ventall d’aplicacions útils per a la pràctica docent (https://marionagrane.cat/eroo/recursos.html). Al començament, jo mateixa em mostrava reticent: tenia la impressió que l’alumnat ja estava sobreexposat a pantalles i tecnologies, i que incorporar encara més eines digitals podria ser contraproduent.
No obstant això, amb l’experimentació, vaig entendre que aquestes eines no es tractaven d’afegir tecnologia perquè sí, sinó d’integrar recursos que afavoreixen la creació, l’expressió i l’organització del coneixement. L’ús de vídeos, presentacions, murs col·laboratius, pantalles compartides o documents editables en temps real ens ha ajudat a donar resposta a problemes concrets del nostre dia a dia a l’aula.
En destaco dos exemples concrets que he aplicat:
El primer va ser la creació d’una presentació breu a l’eina Genially, que vaig incrustar dins del campus virtual per explicar els aspectes fonamentals del projecte d’aprenentatge servei que l’alumnat havia de fer. Aquest projecte sovint generava confusions: quantes entitats hi participaven, quines eren les tasques, quin era el calendari… Amb aquesta eina visual, clara i sintètica, vaig poder explicar-ho millor, i l’alumnat em va expressar que ho havia agraït molt.
El segon exemple va tenir lloc a l’assignatura d’Ètica, on els estudiants havien de debatre sobre casos reals d’exercici professional amb dilemes ètics. Cada grup treballava un cas diferent i després es feia un debat general. Però em trobava sovint que no passaven per tots els punts rellevants del cas, tot i haver-los entregat una fitxa guia. Aleshores vaig crear un Padlet, on cada ítem de debat estava ben desglossat. Cada grup havia de respondre a cada punt dins el Padlet, i després projectàvem la pantalla a l’aula per recollir les respostes. Això va permetre visualitzar el pensament de tots els grups, estructurar millor el debat, dinamitzar-lo i afavorir que més alumnes s’hi sentissin interpel·lats.
Aquestes dues experiències em van ajudar a entendre que la tecnologia pot tenir sentit quan parteix d’una necessitat pedagògica concreta. Quan ajuda a aclarir, a compartir, a visualitzar, a col·laborar. Quan s’utilitza com un mitjà, no com un fi.
Una de les aportacions més valuoses de la Mariona Grané —tant a través de les seves classes com dels materials compartits— és el recordatori constant que la tecnologia no és màgica: no transforma, no millora ni canvia l’educació per si sola. Com ella mateixa afirma: “Les TIC no transformen l’educació. Les persones sí.” El seu plantejament ens convida a deixar de posar la tecnologia al centre i a tornar a situar l’aprenentatge com a finalitat i la intenció pedagògica com a brúixola. Des d’aquest enfocament, les tecnologies passen de ser eines espectaculars a ser aliades útils, que poden ajudar a fer connexions entre sabers, afavorir la reflexió, crear situacions d’aprenentatge col·laboratiu o fomentar el pensament crític.
Com recull en el seu document del màster, hi ha quatre dimensions fonamentals on les TIC poden tenir sentit educatiu: la recepció i adquisició d’informació, la producció de coneixement, la seva difusió i la seva transferència a la vida real. Això implica, també, pensar activitats que ajudin l’alumnat a crear, no només a consumir; a formular preguntes i no només a respondre-les; a treballar en equip, però també a gestionar el propi procés d’aprenentatge.
En definitiva, la tecnologia no és el punt de partida, sinó el d’arribada. Quan el disseny didàctic està ben pensat i arrelat a les necessitats reals dels estudiants, la tecnologia pot ser un suport potent. Però quan s’hi confia com a solució automàtica, pot esdevenir un soroll més. Com a docents, ens toca acompanyar, seleccionar, crear contextos i fer preguntes. Les eines han d’estar al nostre servei, no a l’inrevés.
Aquesta entrada vol ser un elogi de la intencionalitat. De preguntar-nos per què fem servir una eina, què hi aporta, què ens pren i quines relacions genera. Com ens recorda la millor pedagogia, l’important no és l’eina, sinó la mirada que la guia.
Imatge: Jenny Holzer – Protect Me From What I Want (1985)
