Observació de la pràctica a l’aula: mirades per afinar l’acció docent
Obrir la pròpia aula a una mirada externa no és un acte menor. Implica posar-se en joc, acceptar ser vista i escoltada, i confiar que l’observació pot ser una eina per transformar. Aquesta ha estat, sens dubte, una de les experiències més reveladores del màster. No només pel que va passar a classe, sinó per tot el que es va desencadenar abans, durant i després d’aquesta observació.
Vaig triar una sessió especialment significativa: la presentació d’un repte vinculat al projecte d’innovació docent “Challenging Mask”, dins del projecte RIMDAE que compartim a la Facultat d’Educació. A diferència de la proposta inicial del mòdul, no va ser un únic observador qui va assistir a la sessió, sinó tres persones amb qui treballo en aquest projecte: la professora Blanca Patricia Silva, el professor Antonio Alcántara i una tercera companya. Aquesta pluralitat de mirades va esdevenir una gran riquesa, tant per la diversitat d’enfocaments com per la profunditat de la conversa posterior.
L’objectiu que em vaig marcar era clar: observar com presentava el repte, si ho feia amb claredat, si generava motivació i si l’alumnat comprenia la tasca de forma autònoma. Volia analitzar no només el discurs, sinó també la relació amb el grup, el llenguatge no verbal, la capacitat d’ajustar-me a l’entorn i d’atendre els dubtes.
Les observadores van fer servir una graella d’observació compartida i pactada prèviament, basada en els criteris del mòdul. Aquesta eina va ser molt útil per centrar la mirada i estructurar el feedback. A més, la professora Blanca Patricia Silva em va oferir un retorn en profunditat, que vam conversar després de la sessió, i que va complementar molt bé les dades recollides.
Elements positius destacats
Entre els aspectes més ben valorats, van destacar la claredat de la proposta didàctica, especialment pel suport visual que l’acompanyava (una presentació de PowerPoint accessible al campus), i la capacitat de connectar emocionalment amb el grup, transmetent implicació i entusiasme pel que s’estava proposant. També es va valorar el to proper i motivador, així com la voluntat de generar un entorn acollidor i respectuós.
Aquestes observacions m’han ajudat a identificar i reconèixer les meves fortaleses. Saber què faig bé m’ajuda a consolidar aquestes pràctiques, a reforçar-les i a confiar més en el meu estil docent.
Elements de millora
Ara bé, també van emergir diversos elements de millora, alguns dels quals tenien a veure amb aspectes logístics i d’organització de l’espai, però que, tanmateix, van tenir un impacte important en el desenvolupament de la sessió.
Un primer aspecte va ser l’espai físic. L’aula era molt petita per al tipus de treball que volia fer, fet que va obligar alguns grups a sortir a passadissos i tornar a entrar. Aquesta mobilitat va generar interrupcions i asincronies, ja que algunes explicacions o aclariments que feia dins l’aula no arribaven a tothom. Això va provocar la necessitat de repetir informació i va dificultar la fluïdesa i el ritme de la sessió.
També es va identificar una disfunció organitzativa amb l’ús d’un document Excel compartit. Aquest arxiu, pensat per a ser editable de manera col·laborativa, no tenia assignacions clares ni cues definides, fet que va generar confusió i sobreescriptura de dades entre grups. Aquests petits detalls logístics tenen conseqüències pedagògiques reals, especialment en sessions on el temps és limitat i l’atenció hauria d’estar centrada en el contingut, no en la gestió de l’eina.
A nivell comunicatiu, una observació molt interessant va ser el fet que, tot i respondre les preguntes de l’alumnat de manera individualitzada i efectiva, aquestes no sempre es compartien amb el conjunt de la classe. Això suposava que algunes resolucions útils quedaven restringides a qui havia fet la pregunta. Aquesta situació m’ha fet repensar la importància de socialitzar el feedback, de generalitzar les respostes i de validar col·lectivament els dubtes.
Reflexió teòrica i pedagògica
L’experiència em connecta profundament amb les aportacions de Schön (1992) sobre la pràctica reflexiva. Tal com ell proposa, aprenem de manera significativa quan som capaços de pensar en l’acció i sobre l’acció, i aquesta observació ha estat un clar exemple de reflexió sobre l’acció: vaig poder mirar-me amb distància crítica, identificar patrons i repensar decisions futures.
També em sembla rellevant la perspectiva de Richards i Lockhart (1996), que insisteixen que la docència no millora només amb l’experiència, sinó amb l’experiència analitzada i compartida. En aquest cas, la conversa amb les persones observadores va ser clau: no només vaig rebre observacions, sinó que vaig poder contrastar mirades, intercanviar interpretacions i generar aprenentatge a partir de la conversa.
Els materials del màster de la professora Montmany (2024) també són clars en aquest sentit:
«L’observació no avalua com és el professorat, sinó què fa, com ho fa, i com pot millorar-ho. És una eina de desenvolupament professional, no de control.»
Aquesta mirada, tan pedagògica com ètica, canvia totalment la vivència de ser observada. Passa de ser una situació incòmoda a ser una oportunitat d’aprenentatge compartit. En un sistema educatiu universitari on sovint la pràctica docent es viu de manera individual i poc dialogada, aquestes experiències obren la porta a formes més col·laboratives de creixement professional.
Reptes i continuïtat
Un dels límits d’aquesta activitat ha estat que, per la naturalesa de la sessió observada (la presentació del repte), no he pogut repetir-la per comprovar les millores. Aquesta tasca només es fa un cop per curs, i no es pot replicar exactament en cap altra sessió. Tot i això, de cara al proper any, em proposo tornar-hi, ajustar la proposta segons les observacions rebudes i —si és possible— repetir l’experiència d’observació per veure si hi ha canvis.
Més enllà d’això, aquesta experiència m’ha portat a valorar la força de l’observació entre iguals, i m’ha fet plantejar-me com podríem incorporar-la de manera més habitual i sistemàtica. Poder observar-nos, donar-nos feedback i aprendre col·lectivament és un gest professional, però també polític: trenca la solitud docent i construeix xarxa, confiança i cultura de millora.
Fitxa que m’ha omplert cada company i jo mateixa durant l’observació:
Un quadre sobre la mirada i la posició. Qui observa? Qui és observat? Velázquez es representa pintant i alhora sent observat, en una escena que barreja realitat i representació. Aquesta obra il·lustra la paradoxa de l’observació: quan ens sabem observats, canviem, però si ho sabem gestionar, ens podem transformar.
Montmany, B. (2024). Pràctica reflexiva i observació a l’aula [Document del Màster en Docència Universitària per a Professorat Novell, bienni 2023-2025]. ICE-UB.
Richards, J. C., & Lockhart, C. (1996). Enseñanza reflexiva en aulas de idiomas. Cambridge University Press.
Schön, D. A. (1992). La formación de profesionales reflexivos: Hacia un nuevo diseño de la enseñanza y el aprendizaje en las profesiones. Paidós.
