La societat neoliberal i la necessitat de mons comuns.
No ensenyem en un moment qualsevol. Ens situem en una realitat marcada per diverses crisis: social, econòmica, ecològica, democràtica i emocional. Aquestes crisis no són fenòmens aïllats, sinó interconnectats, i responen a un sistema que ha transformat profundament la manera com entenem les relacions socials, les institucions i la subjectivitat individual i col·lectiva.
Com adverteix Rendueles (2013) estem en un moment, com a societats modernes, en què hi ha una resposta de menyspreu al consumisme, a l’economia financera que no entén de la finitud del planeta, al populisme democràtic; però tenim pànic a altres realitats de societats “no desenvolupades”, com les faveles dels països empobrits o les societats integristes. No imaginem “res entre la seu de Goldman Sachs i la Vila 31 de Buenos Aires” (2013, p. 16). Aquesta manca d’imaginació és un dels efectes més subtils i perillosos del neoliberalisme: la seva capacitat per presentar-se com l’únic horitzó possible.
Diversos autors i autores han expressat preocupacions similars. Ulrich Beck (1994) parlava de la «societat del risc», una societat que genera les seves pròpies amenaces globals. Zygmunt Bauman (2003) descrivia la «modernitat líquida», marcada per la fragilität dels vincles, la incertesa i la pèrdua de referents. Wilkinson i Pickett (2009) mostraven com les desigualtats socials tenen un impacte directe en la salut, la violència i la qualitat de vida. Silvia Federici (2019) denunciava la invisibilització i el model insostenible per no poder assumir les tasques de cura en una societat patriarcal i capitalista. I Laval i Dardot (2013) advertien sobre el neoliberalisme com a raó del món, una ideologia totalitzadora que penetra tots els àmbits de la vida.
Sense tractar-se d’una llista ni anàlisi exhaustiva, una mirada a alguns autors i autores ens permet observar diverses perspectives i problemàtiques d’aquest sistema en crisi. La majoria coincideixen a assenyalar el paper del sistema econòmic neoliberal com un dels factors que generen les conseqüències negatives que explicarem i caracteritzen la nostra societat actual. No entenen aquest aspecte només des de l’economia, sinó observant que afecten diferents lògiques socials i es converteixen en un sistema polític i fins i tot un sistema de valors.
Ens sembla de vital rellevància mirar un aspecte molt important sobre el que podem incidir des de l’educació: el tipus de subjectivitats i valors amb què ens construïm com a persones, com a ciutadans i ciutadanes. Conèixer la veritable naturalesa del sistema de relacions que hem generat, entendre fins a quin punt un sistema econòmic ha aconseguit travessar les nostres vides ens ajudarà, com adverteixen Laval i Dardot (2013) a la seva obra La Nova Raó el Món, al fet que no hi errem diagnòstic i considerem el neoliberalisme una ideologia completa i no sols una política econòmica. Aquesta mirada coral ens permet entendre que el sistema neoliberal no és només una lògica econòmica, sinó un model cultural, social i antropològic. I és des d’aquesta perspectiva que l’educació esdevé un espai de resistència i de reconstrucció. Ensenyar avui és, inevitablement, una acció política.
Davant aquesta realitat, situem la necessitat de recompondre aquest món en crisi, començant per recompondre les nostres relacions comunitàries, recuperant la il·lusió per a la construcció de llaços en un món més comú. Així, una educació crítica a la qual podem aportar des de la universitat hauria de contribuir a la construcció de mons comuns, a la cura dels vincles, a la generació de sentit compartit. Com diu Marina Garcés (2017), “la pregunta no és com sobreviure en aquest món, sinó com fer-ne un de comú”. Aquesta és la tasca ètica i pedagògica que ens interpel·la com a docents universitaris, com formar professionals i ciutadanes capaces d’aquest repte.
La UB. La Facultat d’Educació.
Situo la meva pràctica docent principalment a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. Malgrat que la informació institucional és fàcilment accessible, per a mi ha estat revelador compartir amb professorat de la casa al màster les seves visions i explicacions sobre la universitat. He pogut conèixer programes d’innovació docent, estructures per l’accés a revistes, les polítiques universitàries, documents de suport a la docència i entitats que els creen, dades sobre la universitat i coneixement del seu funcionament. Així com altres companys de diferents facultats amb diferents funcionaments. Tot això, durant aquests dos cursos, m’ha permès prendre consciència de la seva dimensió, potencialitats i responsabilitats.
Fa una mica d’impacte revisar les webs i documents oficials i ser conscient que la Universitat de Barcelona és la més antiga de Catalunya i una de les institucions d’educació superior més rellevants en l’àmbit iberoamericà. Amb 73.926 estudiants, 16 facultats, 10 centres adscrits i un parc de recerca de referència, la UB és una universitat d’ampli abast. A més, és una de les que lideren la recerca a l’Estat espanyol, amb més de 500 grups de recerca i una forta presència internacional. Són dades que em situen en la meva realitat, em fan sentir part d’una trajectòria que ve de lluny i a la qual tinc l’orgull de poder contribuir. Però, per altra, no puc evitar que em generin una certa frustració quan penso que una universitat amb aquesta rellevància es permet un nivell de precarietat tan alt amb el seu professorat i personal d’investigació com el que he viscut i sé que han viscut companys del màster. Em crema per dins veure en la web una presentació pretensiosa d’excel·lència sense un reconeixement a què molta d’aquesta realitat es construeix sobre la base del sobre esforç i dedicació de, per exemple, el 72% de professorat associat que durant molt de temps ha mantingut la docència a la facultat d’Educació amb sous màxims de 600 euros mensuals per les mateixes hores de docència que un contracte a temps complet. Sobre la precarietat tornarem una mica més endavant.
Acte honoris causa Adela Cortina i Vaga Educació. Font: Pròpia.
Durant aquest procés d’acompanyament en el màster —tant amb la meva tutora, l’Anna Escofet, com en els mòduls sobre introducció a la docència universitària, conduïts pel Joan-Tomàs Pujolà— he pogut conèixer una altra manera de veure i habitar la universitat. En més d’una ocasió, davant les meves queixes o crítiques sobre el funcionament institucional, em recordaven una idea senzilla però poderosa: la universitat també som nosaltres. És fàcil —i a vegades necessari— expressar malestar davant les dinàmiques de precarietat, opacitat o desigualtat; però també és important reconèixer que com a membres de la comunitat universitària podem incidir-hi, transformar-la i construir-la col·lectivament.
Aquesta mirada no invalida la queixa —que continua sent legítima i necessària, especialment per qui ocupa posicions més febles en l’estructura de poder—, però l’amplia cap a una responsabilitat compartida. Les institucions públiques com la universitat són espais comuns, i això vol dir que podem (i hem de) disputar-los, democratitzar-los i defensar-los. Espais com els consells de departament, els consells d’estudis o les eleccions universitàries no són perfectes, però representen llocs des d’on intervenir, aportar i, progressivament, impulsar canvis.
Aquest procés m’ha ajudat a entendre que de la mateixa universitat que critico, també en formo part. I que a mesura que guanyo una mica més d’estabilitat, també augmenta la meva capacitat —i responsabilitat— d’implicar-me, de fer de pont entre la crítica i l’acció. Aquesta consciència no elimina la frustració, però em convida a passar de la queixa a la pràctica transformadora, amb els límits que hi ha, però també amb les escletxes que existeixen.
Deixant de banda aquesta realitat, vull continuar presentant la meva realitat més propera: La Facultat d’Educació, situada al Campus Mundet.
La Facultat se situa al Campus de Mundet al districte d’Horta-Guinardó, espai que comparteix amb la Facultat de Psicologia, l’Institut de Desenvolupament Professional (IDP-ICE), l’Institut de Recerca en Educació I altres equipaments vinculats a la Diputació de Barcelona, com és la Residència RESPIR per a persones amb discapacitat intel·lectual i d’estada temporal per a persones grans. També al seu costat es troba l’Institut Pública de Secundària Anna Gironella. Tot i que l’entorn més proper de la facultat sigui aquest, el fet de rebre estudiants de tota la ciutat de Barcelona i de diferents municipis de l’entorn, fa que les col·laboracions possibles i necessàries siguin molt més àmplies a escala territorial.
A la Facultat d’Educació s’ofereixen 5 estudis de grau: Educació Primària, Educació Secundària, Educació Social, Pedagogia i Treball social; a aproximadament 6.000 estudiants cada curs. S’ofereixen 13 màsters universitaris a més de 800 estudiants per curs. També s’ofereixen 3 programes de doctorat: Activitat Física, Educació física i Esports; Didàctica de les Ciències, les Llengües, les Arts i les Humanitats; i Educació i Societat. Tot això és possible gràcies als 630 professionals que conformen el personal docent i investigador. Aquesta facultat s’organitza en 6 departaments: Educació Lingüística i Literària, i Didàctica de les Ciències Experimentals i de la Matemàtica; Didàctica i Organització Educativa; Didàctiques Aplicades; Mètodes d’Investigació i Diagnòstic en Educació; la Unitat de Formació i Recerca de Treball Social; i finalment, el Departament de Teoria i Història de l’Educació on s’emmarca aquesta assignatura. És interessant comentar que a la Facultat d’Educació també comptem amb alguns recursos interessants per vincular en aquesta assignatura i per donar cobertura a la responsabilitat social, com és l’Oficina d’Aprenentatge Servei que ens pot donar suport en accions d’aquest tipus. Es interessant conèixer aquesta realitat per buscar vinculacions i possibilitats de col·laboracions entre accions, estudis, espais, equipaments que compartim entorn.
La Universitat de Barcelona busca tenir una estreta vinculació amb la ciutat de Barcelona i amb Catalunya, sent una universitat al servei del seu entorn aportant tradició amb innovació, qualitat i inclusió. Per això, manté tres grans missions orientades a la millora de la societat tant local com global on es troba: la docència, la recerca i la transferència de coneixement. D’aquesta manera el que es proposa és educar professionals i ciutadans preparats per participar activament en la societat i dur a terme les seves activitats amb rigor, investigar per l’aportació de la ciència a la millora social i vincular la universitat amb la societat perquè aquella recerca o actuacions acadèmiques arribin a divulgar-se i transferir-se en transformacions reals més enllà dels àmbits acadèmics. Hem de tenir presents aquestes intencions en les nostres tasques com a docents i investigadors de la universitat, però també en la intencionalitat que es doni a les accions educatives en les diferents assignatures. Així com els valors compartits per la comunitat universitària: la llibertat, la democràcia, la justícia, la igualtat i la solidaritat.
Aquest compromís es recull també en el Pla Estratègic UB2030, alineat amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de Nacions Unides, i en els informes de sostenibilitat que valoren l’impacte ambiental, social i econòmic de la institució. La universitat es reconeix com a agent de transformació social i, com a tal, també ha d’interpel·lar les seves condicions laborals i de vida.
Un exemple que concreta aquestes intencions a la Facultat d’Educació per mi és l’Oficina d’Aprenentatge Servei, que promou iniciatives on l’estudiantat aprèn fent un servei a la comunitat, tot connectant la formació amb el compromís social. Iniciatives com el projecte «Compartir idees», que vincula facultats diferents per resoldre reptes comuns, obren la porta a una universitat que dialoga amb el seu entorn i es construeix de manera col·laborativa.
La informació que presentem s’extreu de la mateixa pàgina web de la Universitat de Barcelona (www.ub.edu) I els documents Universitat de Barcelona en xifres (http://www.ub.edu/gtr/xifres.html)
Les trinxeres: El Departament de Teoria i Història, el GREM i el Grup ApS UB
“No hi ha res més pràctic que una bona teoria”, deia Kurt Lewin. Aquesta màxima s’ha fet real per a mi en el meu pas pel Departament de Teoria i Història de l’Educació. El que a vegades es percep com un espai on teoria es deslliga de pràctica, ha estat per mi un espai de resistència col·lectiva on impulsar accions, de complicitats i de transmissió de sabers i maneres de fer. He après el valor de la teoria, de repensar la nostra pràctica i donar-li un sentit a les accions. No m’ha semblat pas un espai «massa teòric», sinó un lloc on es dona un equilibri entre acció i reflexió.
De part de companys i companyes del departament he rebut suport en moments clau fins i tot quan abans havíem compartit molt poc. M’han ajudat de manera important quan he hagut d’impartir assignatures noves. Aquest acompanyament, a vegades informal, però valuós, ha tingut forma de materials, idees, converses, complicitat. He rebut una cultura acadèmica de solidaritat i suport entre companys, a la qual vull contribuir.
En tot aquest camí, tot i haver-nos deixat massa d’hora per una malaltia, per mi ha tingut un paper clau la meva directora de tesi, companya i amiga, Laura Rubio Serrano. Per mostra dues imatges que em venen al cap quan penso en el que m’ha transmès. Una és el llibre que em va regalar el primer dia de doctorat que fou símbol d’una cadena de cures i transmissió: ella havia rebut el mateix llibre per part d’en Josep Puig com a director. Per mi era el símbol que ella va rebre un acompanyament que ara feia amb mi i que a mi em tocaria en un futur. Si la vida consisteix a donar alguna cosa del que tenim als altres, durant aquests anys a mi m’han donat molts aprenentatges importants; espero poder continuar aquest cicle algun dia i continuar construint una educació, una universitat i una ciència més transformadora, fraterna i democràtica.
Font: Arxiu propi.
Aquesta idea del saber com a do, com a cadena de sororitat i de transmissió generosa, és per a mi una imatge clara del que pot arribar a ser la universitat. Per això, una segona imatge, em ve d’un GIF, una imatge animada, que es fa servir en parlar de la sororitat entre dones on un aixeca i acompanya a pujar a una altra i aquesta un ho fa amb la següent.
GIF Sororitat feminista. Font: Libby Vander Ploeg.
L’acompanyament viscut al GREM i del món del ApS, en els espais on ens organitzem pel seu impuls: el Centre Promotor d’ApS i l’Oficina d’ApS UB, el sento una mica així. El GREM (Grup de Recerca en Educació Moral) i el Centre Promotor d’ApS m’han mostrat una altra manera de fer recerca i educació: més vinculada al territori, als moviments socials, als centres educatius i a les entitats. Una recerca situada i compromesa, que no renuncia al rigor, però que posa el coneixement al servei de la transformació social. Aquesta és la universitat que vull ajudar a construir. En relació amb la pedagogia del do en la qual s’inspiren a partir de les idees d’autores com Marcel Mauss al seu Assaig sobre el do. D’aquesta manera situen com el cercle de l’aprenentatge no està complet fins que dones quelcom del que t’ha estat ensenyat.
En aquests anys he pogut conèixer la manera de fer universitat del GREM, el Centre Promotor d’Aprenentatge Servei i de la Laura Rubio en concret. Només puc destacar el valor de la connexió entre la universitat, els espais educatius, les entitats i altres agents socials. M’han ensenyat que el laboratori de la pedagogia està fora de la universitat i compta amb molts agents carregats de coneixement amb els quals treballar conjuntament sense renunciar al nostre paper necessari com a investigadores: sistematitzar, validar, acompanyar, co-crear, donar a conèixer o aportar reflexió, construir teoria i difondre-la. Ha estat una experiència molt interessant d’una altra manera de fer recerca connectada a la realitat i apostar per una universitat que també forma humana i èticament. Cosa que igualment no ens fa ingènues respecte de la institució i el sistema i les seves regles. Encara tinc moments de dubtes si la universitat és realment un lloc des del qual valgui la pena construir.
Imatge. El Grup de Recerca en Educació Moral (GREM) a la primera trobada després del confinament per a la COVID per enviar a la prof. Laura Rubio. Font: @GREM_UB
La vida d’associada, la precarietat, la incertesa.
Tot i aquesta experiència vitalment enriquidora, el meu lloc a la universitat està travessat per la precarietat. Com a professora associada, formo part d’un col·lectiu imprescindible per al funcionament de la institució, però invisibilitzat en les decisions, en les condicions laborals i en les perspectives de futur.
Segons dades sindicals, el pla de xoc proposat és del tot insuficient: 91 places en tres anys per a 1.434 docents associats amb doctorat. Al meu departament, això representava 3 places per als propers 3 anys, gràcies a les pressions des de molts llocs això al final ha suposat més places, però encara insuficients. La majoria de nosaltres hem iniciat la nostra docència en un limbe d’incertesa que afecta no només la carrera acadèmica, sinó també la qualitat de vida, la salut mental i el compromís professional.
Tanmateix, estimo la universitat. Li dec molt, des de la meva etapa com a estudiant. I és per aquest motiu que sento també la responsabilitat de lluitar perquè sigui un lloc digne, just, enriquidor, transformador. Perquè pugui ser per a altres allò que ha estat per a mi: una escola de vida, de pensament i de compromís social.